Hola! S’inicia un nou curs a l’escola i una nova etapa al blog. Espero que a partir d’ara hi pugui dedicar més temps a escriure i a aprendre el seu funcionament. Per començar vull fer una reflexió sobre allò que en diuen: vocació.
Segons els autors J. Cela i J. Palou en el llibre: Va de mestres, la defineixen com: “qualsevol feina que està fonamentada a atendre les necessitats dels altres”. Consideren que la part vocacional és un dels pilars a l’hora de treballar amb els infants i que els mestres no poden oblidar-se’n, ja que principalment els estant acollint a través de romandre al seu costat per respondre a les seves incerteses, dificultats i incògnites.
Només amb aquesta definició ja es produeix un gran debat, per què quantes vegades alguns docents creuen que, per exemple, canviar un infant del segon cicle d’Educació Infantil no és tasca del mestre/a? Segons el meu criteri crec que sense cap mena de dubte si realment sents vocació ni t’ho planteges, senzillament ho fas.
De vegades es relaciona la manca de vocació amb l’edat (a més edat: menys vocació i al contrari), però jo no ho comparteixo, ja que hi ha mestres molt joves que no tenen ni gota de vocació i mestres molt grans que encara els hi brillen els ulls a l’hora de preparar el nou curs o conèixer l’alumnat.
Per un altre costat, el Gran diccionari de la llengua catalana defineix la paraula vocació com: “Aptitud, disposició, inclinació natural a exercir una professió, un art, a estudiar una carrera, etc.”. Pel que fa aquesta definició se sobreentén que quan s’exerceix una professió s’està fent perquè es fa bé i perquè agrada. Aleshores segons tot el dit fins ara, les persones que comencen el curs amb poques ganes és que no senten plenament el gust per la feina i aquelles que no atenen als infants és que no tenen vocació. Quina llàstima!
És difícil avaluar la vocació en unes oposicions, però els que ho tenen més clar són els infants! Poden passar anys i segur que aquells/es mestres vocacionals no els han oblidat pas.
Segons els autors J. Cela i J. Palou en el llibre: Va de mestres, la defineixen com: “qualsevol feina que està fonamentada a atendre les necessitats dels altres”. Consideren que la part vocacional és un dels pilars a l’hora de treballar amb els infants i que els mestres no poden oblidar-se’n, ja que principalment els estant acollint a través de romandre al seu costat per respondre a les seves incerteses, dificultats i incògnites.
Només amb aquesta definició ja es produeix un gran debat, per què quantes vegades alguns docents creuen que, per exemple, canviar un infant del segon cicle d’Educació Infantil no és tasca del mestre/a? Segons el meu criteri crec que sense cap mena de dubte si realment sents vocació ni t’ho planteges, senzillament ho fas.
De vegades es relaciona la manca de vocació amb l’edat (a més edat: menys vocació i al contrari), però jo no ho comparteixo, ja que hi ha mestres molt joves que no tenen ni gota de vocació i mestres molt grans que encara els hi brillen els ulls a l’hora de preparar el nou curs o conèixer l’alumnat.
Per un altre costat, el Gran diccionari de la llengua catalana defineix la paraula vocació com: “Aptitud, disposició, inclinació natural a exercir una professió, un art, a estudiar una carrera, etc.”. Pel que fa aquesta definició se sobreentén que quan s’exerceix una professió s’està fent perquè es fa bé i perquè agrada. Aleshores segons tot el dit fins ara, les persones que comencen el curs amb poques ganes és que no senten plenament el gust per la feina i aquelles que no atenen als infants és que no tenen vocació. Quina llàstima!
És difícil avaluar la vocació en unes oposicions, però els que ho tenen més clar són els infants! Poden passar anys i segur que aquells/es mestres vocacionals no els han oblidat pas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada